LLETRES, GRAUS, BOLONYA I UNIVERSITAT PÚBLICA

Per: Isabel Benítez i Carles Suárez (Estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona)

Recentment la UAB, ha tornat a ser notícia a causa de la oposició estudiantil a la aprovació dels graus. Els nous graus, que substitueixen les actuals llicenciatures i diplomatures, suposen una degradació de les titulacions, definits com estudis introductoris i generalistes, acompanyats d’una falsa avaluació contínua que impossibilita la conciliació de la vida laboral amb l´ acadèmica i una flagrant absència de programes concrets de beques públiques.

A tall d’exemple, els graduats en magisteri ja no podran accedir directament a les oposicions i substitucions, faran un grau de quatre anys i a hauran de fer un màster per poder exercir de mestres. Els graduats en dret també hauran de fer un postgrau per poder treballar com advocats. El grau, per tant, és un primer cicle allargat i l’especialització es deixa a postgraus amb un contingut no gaire diferent al dels actuals segons cicles, això si, tres vegades més car.

Des del Reial Decret de Graus d’octubre, el ritme institucional s’ha accelerat. A la UAB, els nous plans d’estudi han de ser aprovats per les Juntes de Facultat, òrgans antidemocràtics i estamentals. L’estudiantat té dret a un terç dels representants malgrat representar el 80% de la comunitat universitària. El rectorat i el deganat han intentat la fragmentació de les assemblees d’estudiants tot induint posicions corporatives i la cooptació d’estudiants aliés a les assemblees per a legitimar un procés mancat de temps i de debat.

L’Assemblea de Lletres (que va guanyar el 95% dels representats estudiantils a Junta) ha demanat un referèndum vinculant per a l’aprovació dels Graus. La resposta de la Degana ha estat convocar una Junta Permanent (on té blindada una majoria) per a aprovar els graus: fora de límit i de lloc de convocatòria, constituí la Junta i pretengué continuar la sessió l’endemà al Rectorat. L’Assemblea ha impugnat aquesta convocatòria al deganat, rectorat i Síndic de Greuges, i l’endemà, un cordó de seguretat volia identificar als juntaris (funció que no poden exercir) i impedir el dret al lliure trànsit i llibertat d’expressió reconeguts als estatuts de la UAB. L’estudiantat ha combinat acció institucional i desobediència civil, aconseguint que no s’aprovessin els graus. El rectorat i deganat, han respost amb criminalització, violència física, expedients i amenaces d’expulsió, quan no el incompliment de les seves pròpies normatives.

Els graus són un pas més del Procés de Bolonya, la finalitat del qual és liberalitzar el mercat de serveis educatius superiors, abaratir els costos d’investigació de les empreses privades i abaratir el preu de la mà d’obra qualificada (titulats universitaris). El preàmbul de la Llei Catalana d’Universitats ho fa explícit: “el govern de la Generalitat ha de preveure la liberalització d’aquest sector[l’ensenyament] en el marc de les negociacions de l’OMC”. I al sí de l’OMC ara s’està negociant l’Acord General de Comerç i Serveis (AGCS), el qual defineix com a subvencions –és a dir obstacles a la lliure competència- la “contribució financera derivada dels poders públics o de qualsevol organisme públic dins la jurisdicció territorial d’un país membre” o “ de qualsevol altre forma d’ajuda sobre els ingressos o els preus (…) si es confereix amb això un avantatge” (art. XV AGCS).

És aquest el motiu pel qual a Grècia, l’aplicació de l’EEES implicà una reforma de la Constitució que garantia el caràcter de servei públic de l’educació, reforma que no va estar possible. Però a l’AGCS no només es parla d’ensenyament universitari, també s’hi inclouen l’ensenyament primari, secundari, ensenyament superior, ensenyament per adults i “altres serveis d’ensenyament”. La Llei d’Educació (LEC), l’eliminació del batxillerat nocturn, la sostracció del nivell avançat de les escoles oficials d’idiomes (en favor de consorcis semiprivats), … són exemples de l’aplicació d’aquests acords. Aquesta és l’Europa del coneixement.

Davant aquesta situació, no hi ha més sortida que continuar lluitant amb els mitjans institucionals i de mobilització per tal de denunciar i paralitzar el procés alhora que s’articulen aliances amb la resta d’estaments especialment perjudicats per la reforma: els treballadors d’administració i serveis (que veuen com l’externalització i les dobles escales salarials s’estenen) i els professors no funcionaris i funcionaris (ofegats per la burocràcia que implica la reforma, la manca d’eines pedagògiques i materials per aplicar-la) als quals se’ls indueix a la prejubilació i l’abandonament de la universitat.

El procés de Bolonya suposa un atac sense precedents als drets històrics i la desobediència (bloquejos, vagues, tancades,manifestacions,…) és necessària degut a que els canals institucionals estan construïts contra l´estudiantat. Tanmateix ha d’anar acompanyada de propostes alternatives: front les corts feudals (Consell de Govern, Claustres, Juntes …), democràcia: referèndums vinculants a raó d’una persona un vot; front la manca d’informació, debats públics; front els filtres classistes, una universitat realment pública a preus socials, tan de matrícula com de serveis intrauniversitaris; front la llei de la selva, protecció eficaç de la llengua catalana.

Lluitem per una investigació i docència universitàries públiques, amb els recursos públics necessaris i amb clara finalitat social, de forma crítica, racional i científica. La qualitat comença per la qualitat de les condicions de treball del personal universitari: cap treballador sense contracte, estabilitat, salaris dignes i reconeixement de categories laborals per a tots els treballadors siguin docents, d’administració i serveis o investigadors. Més enllà de la universitat, la nostra tasca com a estudiants, i com a treballadors, és desenvolupar accions conjuntes amb els companys de secundària (estudiants, professors, treballadors), de les escoles d’adults, del batxillerat nocturn, i amb el conjunt dels treballadors i treballadores que no volen seguir avançant cap a la privatització de la educació. Perquè l’educació és cosa de tots i de totes i és la llavor del futur. I és cosa de tots oposar-nos a la privatització i construir una alternativa.