El passat 24 de novembre la Rectora va enviar a tots els claustrals una comunicació segons la quan es convoca el Claustre Extraordinari el dia 18 de desembre a la tarda. Coincideix que aquest és l’últim divendres abans de les vacances de Nadal, i alhora que el mateix dia al matí s’ha convocat el Claustre Ordinari.

És l’últim episodi, per ara, de l’obsessió autoritària de la Rectora i de la seva voluntat manifesta d’ignorar i menystenir no només als integrants de la comunitat universitària que discrepem de la seva gestió, sinó també a les institucions universitàries que no li fan costat.

Efectivament, la Mesa del Claustre s’ha reunit ja en tres ocasions des de la presentació de les 112 signatures, el darrer cop el dimarts dia 2, i la Secretària General i la Rectora sempre han impedit que aquest òrgan pogués decidir lliurement sobre la data de convocatòria del Claustre Extraordinari. Resulta evident que l’únic objectiu de la imposició de la Rectora és aconseguir que no hi hagi el quòrum suficient per fer efectiu el Claustre Extraordinari de la UAB, impedint així l’expressió del màxim òrgan de representació de la nostra universitat.

Per si de cas, en aquesta última reunió la Secretaria General ha “advertit” que, la documentació que hem d’enviar els promotors del Claustre Extraordinari, per tractar els tres punts de l’ordre del dia, “haurà de ser revisada”. Caldrà estar atents, doncs, a aquest nou intent de posar pals a les rodes a la voluntat lliure i manifesta del 40% dels claustrals que van signar la petició i entorpir el diàleg en el si de la comunitat universitària..

Per tot això:

1. Denunciem davant tota la comunitat i a l’opinió publica l’autoritarisme i la burla de les institucions universitàries protagonitzada per la Rectora. La fem directament responsable de la possibilitat que, per primer cop a la història de la UAB, un Claustre convocat legalment pugui no comptar amb el quòrum necessari per a constituir-se.

2. Fem una crida a tota la comunitat universitària a mostrar el seu rebuig a aquestes actituds mitjançant una participació massiva, activa i crítica al Claustre Ordinari. En posteriors comunicats farem arribar propostes més concretes sobre aquesta qüestió.

3. Fem una crida a tots els membres del Claustre General de la UAB per demostrar el seu compromís amb la nostra universitat i amb els principis de participació i lliure expressió, assistint a la convocatòria de Claustre Extraordinari el mateix dia 18 de desembre a partir de les 14.30 hores.

4. Reiterem el nostre compromís de fer tot el necessari per a donar veu a la comunitat universitària. En aquest sentit, expressem la nostra decisió de tornar a reunir, si és necessari, les signatures requerides per a una nova convocatòria de Claustre Extraordinari.

Properament us farem arribar els documents que presentarem a debat al Claustre Extraordinari i les iniciatives que s’estan preparant per a facilitar l’assistència de tothom i impedir el boicot que organitza l’Equip de Govern.

Volem respecte al Claustre Extraordinari i a la comunitat universitària!

Ben cordialment,

Xavier Cussó Segura
Joan Torregrosa Arús
Andreu Pompas Alcaraz
Jordi Almiñana Domènech
Laura Pérez Pujol

Universitat Autònoma de Barcelona, a 3 de desembre de 2009

Membres del Claustre General de la UAB
http://blogs.uab.cat/claustreextraordinari

La deriva que venien prenent els equips de govern de les universitats, en que el claustre o no es convoca o es convoca de manera cada vegada més consultiva, el centrar l’activitat de govern en el consell de govern(òrgan més reduït) i fins i tot delegar moltes de les qüestions a les comissions, encara més reduïdes, ja ve deixant entreveure la tendència antidemocràtica dels governs de les universitats.

Ara mateix ens trobem davant d’un intent de fer un gran pas endavant en aquesta direcció, l’aprovació de la modificació de la LOMLOU, la declaració de Muntanyà i la encara pendent modificació de la LUC expressen sense embuts aquesta línia: govern des d’òrgans reduïts (25 persones) o unipersonals, nomenaments a dit dels alts càrrecs gestors (rector, degans, equip rectoral, caps de departament, …), participació cada vegada més activa de persones alienes a la universitat(de facto món empresarial),…

Un rastre històric de la històrica universitat elitista és el preu d’accés, el preu de la matrícula i de les taxes acadèmiques, o en la versió liberal: el preu de prestació de servei acadèmic.

Ve sent una reivindicació històrica del moviment estudiantil la supressió d’aquest pagament per tal que l’estat l’assumís totalment i així universalitzar l’accés a la universitat. Aquesta demanda s’ha apaivagat amb l’aparició de les beques per nivell de renta que teòricament han de garantir la universalitat de l’accés a l’ensenyament superior.

Amb la reforma que tenim davant no només es manté el cost d’accés a la universitat sinó que s’incrementa significativament, segons el decret 110/2009, de 14 de juliol, pel qual es fixen els preus dels serveis acadèmics a les universitats públiques catalanes el curs 2009-2010:

Evidentment aquest preus esdevenen un impediment per l’accés de totes les classes socials a la universitat. A més, l’increment respecte les titulacions velles representa una clara voluntat de impedir que així sigui, més si es té en compte la progressiva desaparició de les beques per beques crèdit.

La idea de la beca crèdit lliga clarament amb la noció introduïda pel dèficit 0 a les universitats: l’educació (superior) passa a ser un servei de luxe; com qui s’hipoteca per comprar-se una segona residència o es gasta els estalvis en una playstation.

Les beques crèdits són una arma de doble fil. Cal ser molt conscients que el marge en que una persona s’introdueix en el mercat laboral després d’haver cursat una carrera es veu clarament reduït pel fet de tenir un deute a pagar. Si a més a més s’hi suma l’emancipació de l’estudiant, moltes vegades en forma també d’hipoteca ens trobem que els estudiants que surten al mercat laboral són dòcils ja que tenen una titulació devaluada, i per tant ja opten a feines menys reconegudes, i alhora no es poden mirar massa el treball que accepten ja que necessiten diners per pagar els seus deutes.

El primer pas va ser assumir que les universitats han de treballar en base al dèficit 0. Aquest fet és especialment significatiu, ja que és un pas de gegant cap a la pèrdua de l’educació superior com a servei públic per esdevenir un bé de luxe. El segon pas en aquesta línia està essent un canvi de política de finançament dels ens públics a la universitat. Progressivament es va reduint els diners que es destinen a finançar la universitat, fins i tot encara que s’hagin promès, com és la situació que es dona actualment. Així doncs esdevé responsabilitat de les universitats eixugar el seu dèficit, un dèficit que com a servei públic és estructural. D’aquesta manera es justifiquen les noves polítiques econòmiques a les universitats, precaritzants i privatitzadores.

Dins d’aquest marc apareixen arguments com la reducció de despeses en personal o no renovació de places per jubilació, polítiques que porten que les places actuals es precariaritzin. També el canvi de tendència cap a la contractació laboral de PAS i PDI enlloc de ser funcionarial(els contractes funcionarials tenen millors condicions de treball garantides, mentre que en els contractes laborals tot s’hi val i esdevé la via per fer contractes precaris).

Com a política de racionalització també esta apareixent la filosofia de maximitzar el rendiment econòmic dels espais de la universitat, així com dels serveis que pot oferir (p.e. assessories i consultories). En aquesta lògica s’engloba el lloguer de locals o fins i tot espai d’aules de les facultats a empreses “col·laboradores de la universitat”, per no parlar dels parcs de recerca o d’investigació.

Com que en el nou context, en pro de l’estalvi tot s’hi val, esdevé un política habitual el adjudicar els serveis que de forma natural hauria de gestionar la universitat (bar, reprografia, neteja, …) a empreses subcontractades. Aquest fet evoca clarament a pitjors condicions laborals del personal que hi treballa i preus més cars pels estudiants.

Aquestes noves polítiques evidentment també s’apliquen al nivell docent, i la racionalització de la despesa en docència comença a sonar amb força. Aquesta racionalització es tradueix clarament en perjudicis directes cap als estudiants i cap al professorat. Una mesura estrella seran les assignatures transversals, ja promogudes en els primers cursos de les noves titulacions de grau. Són assignatures majoritàriament buides i que tracten continguts pertanyents al currículum de batxillerat. És clau tenir en compte que aquestes assignatures transversals aglutinen gran nombre d’alumnes, i per tant, es massifiquen les aules, i la atenció a l’estudiant és clarament pitjor. A més a més, com que han de ser continguts vàlids a diverses titulacions acostumen a tractar aspectes o molt genèrics o de poca aplicació real per la titulació.

De cara al PDI, i també als estudiants que reben la docència, per tal de racionalitzar la despesa s’està tendint a afavorir figures contractuals a professorat del tipus lector o associat, segons el qual el professor no fa jornada completa a la universitat, però que a la pràctica ha d’assumir volums de feina d’un docent titular. A més a més, la figura del becari ajudant mica mica va prenent força. Un estudiant que esta acabant la carrera o que tot just l’ha acabat, que cobra malament una feina de docent i que l’estudiant paga com si es tractés d’un professor titular.

Les pràctiques de final de carrera, i en especial les de final de grau, són en la gran majoria dels casos una aberració. Crèdits necessaris per obtenir el títol, que pagues a preu d’or i que per si fos poc en molts casos són obligatoris, especialment en els nous títols de grau. Aquesta formació a l’empresa, que com ve saben les estudiants que ja han passat, es tracta d’ocupar una plaça laboral a l’empresa. No cal dir gaire més: pagar per treballar (amb el títol per amansar-nos com un caramelet al final del camí).

La devaluació de les titulacions és, avui en dia, amb tants graus aprovats, un fet. Devaluació causada majoritàriament per l’enfoc dels plans d’estudis a habilitats i competències enlloc de en continguts. Aquest suposat gir pedagògic que ens ha de permetre moure’ns per Europa ha vingut orquestrat i promocionat per agències de qualitat i altres òrgans dirigits bàsicament per patronats empresarials. La jugada patronal és clara, refer tots els títols, de manera que no siguin equiparables als anteriors (devaluats) per poder tornar a definir les categories laborals i així poder pagar menys a tots els nous titulats que surtin, ja que els sobra nivell de qualificació en la majoria de la ma d’obra.

Per si no fos poc, han establer com a criteri important alhora de decidir quines habilitats i competències corresponen a les titulacions, quina és la necessitat del mercat laboral. Així s’estalvien els costos de formació del nou personal a les empreses. Per que haver de fer formacions a les empreses si les poden fer a la universitat? No està per això la universitat?

Un altre aspecte vital de destacar en la progressiva introducció de les empreses a la universitat és que no només hi busquen que els hi facin els treballadors a mida sinó també fer-hi negoci. Aquest negoci es pot concretar com accedir a la gran massa de compradors en potència que és l’estudiantat( Caixers automàtics, Bars, Reprografia, locals comercials). Però també hi ha un altre gran negoci a la universitat, què és la suculent recerca. La privatització de la recerca a través de Centres d’Investigació mixtes (LOU), Empreses de Base tecnològica o Empreses Spin-off esta cada dia més a l’ordre del dia. La col·laboració de professorat investigador en aquestes empreses o directament en empreses externes, fent una doble jornada laboral és una forma de privatitzar els beneficis generats pels recursos públics (formació del personal i espai d’investigació). També cal destacar els convenis que firmen les universitats amb empreses i ens privats, que són secrets i per tant no accessibles per cap membre de la comunitat universitària. Què deuen haver d’amagar?

Les noves formes que regnen en la docència universitària, sense rumb i pseudo-pedagògiques, estan suposant un martiri pels nous estudiants de grau i pels estudiants que sense fer grau ja les estem patint.

Les noves formes d’avaluació en que al llarg del curs es fan activitats puntuables, genera bàsicament estrès i angoixa als estudiants, i no aporten res positiu a l’aprenentatge. No poden facilitar l’aprenentatge ja que les correccions, o feedback, amb el professor pels errors comesos o no arriba mai o arriba massa tard, quan ja no és útil. A més a més la puntuació s’acostuma a repartir el 50% de la nota al llarg del curs i l’altre 50% al final, de manera que els estudiants ens sentim pressionats tot el curs a més de patir els famosos exàmens finals. Exàmens finals que com se suposa que han de desaparèixer no ens permeten gaudir de setmana blanca per estudiar, quan la majoria d’estudiants ens hi seguim jugant la nota.

Aquesta situació ve donada per un impuls a mitges d’una “reforma pedagògica” en que cada professor aplica el que li sembla sense tenir criteris clars i uniformes. Criteris que no han existit en tot el procés de reforma universitària i menys encara els recursos necessaris per tirar-ho endavant.

Quin sentit té aquest canvi a mitges i aquesta reforma en precari?

El que està aconseguint és que els estudiants ens acostumem a fer grans volums de feina, sense especial interès en la majoria de casos, però amb una alta productivitat, sota la pressió d’una minsa part de la nota de l’assignatura. D’aquesta manera adquirirem l’habit tant necessari pel lloc de treball: llargues i avorrides jornades sense protestar, i ja preparats per fer hores extres en els pics de feina.

Quina relació té això amb la privatització?

És una forma més de convertir la formació universitària en formació útil pel mercat laboral. De la mateixa manera que les assignatures ja no s’estructuren per continguts, sinó per habilitats i competències. Aquestes habilitats i competències són les que ens fan adquirir fent treballs i entregues com esclaus, per que després de 4 anys sense haver après gaire de res però saber molt de pencar com idiotes amb la feina que ens donen estiguem ven apunt per ser productius per la patronal (Estratègia de Lisboa).

Es posible que la mejor forma de conocer el rumbo de un barco pase por saber las razones que encontró el armador de la nave para poner al frente de la misma a un capitán y no a otro. En el caso del nuevo Ministerio de Ciencia e Innovación botado por el presidente Zapatero muchos son los interrogantes sobre el rumbo que tomará la nave, si bien muchas de estas cuestiones pueden encontrar respuesta al repasar la trayectoria que hasta el día de su nombramiento atesoraba la recién nombrada ministra Cristina Garmendia.

Hasta hace pocas semanas Cristina Garmendia era una reconocida empresaria del campo de la biotecnología. A medio camino entre la investigación y el negocio, esta donostiarra de 46 años, según un interesante artículo publicado en El País (Domindo 4 de mayo) había sido “capaz de hilvanar acuerdos entre banqueros e investigadores para poner en pie empresas como el grupo Gentrix, nacido en 2001, que ha generado a su vez varias empresas biotecnológicas, sobre todo Cellerix, que lidera el desarrollo de células madre adultas derivadas de tejido adiposo.”

Al parecer, en los últimos años Garmendia ha pasado su tiempo sentada en consejos de administración de empresas biomédicas, en fundaciones dedicadas a la medicina regenerativa, en patronatos de fundaciones bancarias o en el comité ejecutivo de la patronal española. Aunque sus primeros pasos en el mundo académico y de la investigación los dio bajo la tutela de Margarita Salas, dentro del campo de la biología molecular. No obstante, su carrera como investigadora sufre un parón significativo en la década de los años noventa. Entonces, tras cursar un master en la Universidad de Navarra, trabajó en para el grupo pesquero Amasua, donde adquiere una importante experiencias en el campo empresarial.

Ya en el año 2000 regresa a la biología. Funda, con la ayuda del CSIC la iniciativa Genetrix., empresa que trabaja con el objetivo de traducir los logros de las investigaciones con células madre, proteínas y anticuerpos, en resultados terapéuticos reales. Según un artículo aparecido hace unas semanas en El País (20 de abril):

El mérito principal de Genetrix y de sus fundadores (la ministra Garmendia y los profesores del Consejo Superior de Investigaciones Científicas Carlos Martínez y Antonio Bernal), con independencia de sus logros posteriores, radica en el hecho de haber sentado las bases de una industria española de biotecnología, que no existía, al trasladar el know-how (el saber hacer en tecnología) de la investigación biomédica académica al ámbito empresarial. Unir en definitiva la experiencia investigadora pública, cuyos avances en muchos casos no pasan de su publicación en revistas científicas o quedan inconclusos por falta de financiación, con el mundo cotidiano real y con la iniciativa privada.

Según se cuenta, su acercamiento a la política se produjo durante los primeros meses de la primera legislatura del gobierno de Zapatero. Tras un acto en el CSIC en el que pudo conversar con el presidente, recibió una llamada desde Moncloa para incorporarse al observatorio para la Ciencia y Tecnología (OCYT) en la Oficina Económica del Presidente. En este tiempo estrechó relación con el hoy ministro Miguel Sebastián, lo que supuso un contacto clave para que en una maniobra política sin precedentes, y con los focos mediáticos centrados en la imagen de la ministra de defensa paseando su embarazo por los destacamentos militares de Afganistán, Zapatero delegara en Garmendia el papel de fusionar la investigación de universidades y empresas en un mismo órgano ministerial.

De momento la decisión ha pasado desapercibida en comparación con la polémica mediática suscitada por otros nombramientos de ministros. Ahora bien, en los próximos años, las universidades afrontarán unos cambios sustanciales en su funcionamiento para su adaptación a los nuevos planes europeos. Y resulta que en pocas semanas ya se han producido movilizaciones en algunas facultades de ciudades como Madrid, Barcelona o Sevilla. La forma en que la ministra Garmendia pretenda afrontar la situación crítica que hoy vive la universidad es toda una incógnita. Su trayectoria a medio camino entre la investigación y la empresa más bien alienta, y con razón, muchas de las críticas que se vienen proyectando sobre la configuración del nuevo Espacio Europeo de Educación Superior que tiene previsto su estreno para el año 2010.

El distanciamiento que Cristina Garmendia ha tenido en su trayectoria de la universidades ya ha suscitado cierto escepticismo entre diversos sectores del campo académico, especialmente entre las deprimidas Facultades de Humanidades. También hay dudas sobre la capacidad que tendrá la nueva ministra para entender y acoplarse al lento ritmo con que funcionan hoy la administración pública. Además, lo curioso es que esta nueva ubicación de las universidades con la que tendrá que lidiar la ministra Garmendia, en principio, responde no tanto a los planteamientos pedagógicos o sociales con que nacía el proyecto de Bolonia, sino más bien a la supuesta necesidad de hacer de la Universidad un espacio rentable económicamente. Lejos quedan los propósitos que quedaron plasmados en aquella primer declaración en París, en 1998, que es considerada como el comienzo del Plan Bolonia para la universidades europeas, los cuales no está de más recordar:

El proceso Europeo ha dado pasos importantes muy recientemente. Tan relevantes como son, no pueden hacer olvidar que Europa no es sólo la del Euro, los bancos y la economía; sino que también debe ser la del conocimiento. Debemos acercarnos y construir sobre las dimensiones intelectuales, culturales, sociales y técnicas de nuestro continente. Esto tiene que ser conformado por las universidades, las cuales continuan jugando un papel de pivote para nuestro desarrollo

· El director de la agencia de la calidad universitaria promete criterios claros para acreditar a los profesores

Edición impresa  - 06-07-2004

· El PSOE se queja ante el Defensor del Pueblo de la agencia que evalúa las universidades

Edición impresa  - 12-02-2004

· Más de 1.500 docentes acusan a la ANECA de “oscurantismo”

Edición impresa  - 28-11-2003

· PSOE e IU piden el cese del director de la agencia que evalúa a las universidades

Edición impresa  - 15-11-2003

[extracte del dossier del Grup d’Estudiants No a Bolonya de Sevilla]

LA ANECA

Cuándo y cómo se crea

La ANECA es una fundación estatal que fue creada el 19 de julio de 2002, en cumplimiento de lo establecido en el artículo 32 de la LOU:

Artículo 32. Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación.

1. Se autoriza la creación de la Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación, de acuerdo con las previsiones de la Ley de Agencias Estatales para la mejora de los servicios públicos, a la que corresponden las funciones que le atribuye la presente Ley y la de elevar informes al ministerio competente en materia de universidades y al Consejo de Universidades sobre el desarrollo de los procesos de evaluación, certificación y acreditación en España, a cuyos efectos podrá solicitar y prestar colaboración a los órganos de evaluación que, en su caso, existan en las Comunidades Autónomas.

En el artículo anterior de la LOU se establecía lo que se entiende por calidad:

Artículo 31. Garantía de la calidad.

1. La promoción y la garantía de la calidad de las Universidades españolas, en el ámbito nacional e internacional, es un fin esencial de la política universitaria y tiene como objetivos:

a. La medición del rendimiento del servicio público de la educación superior universitaria y la rendición de cuentas a la sociedad.

b. La transparencia, la comparación, la cooperación y la competitividad de las Universidades en el ámbito nacional e internacional.

Quién la compone

Como puede verse en la propia página web de la ANECA (http://www.aneca.es/quees/queesest_consejo.asp), “El Consejo Asesor de la ANECA está formado por 18 personalidades nacionales y extranjeras de reconocido prestigio del ámbito académico, profesional y empresarial” (el subrayado es nuestro).

Cuáles son sus funciones

La ANECA tiene como objetivo la evaluación de los planes de estudio y del profesorado.

a) En el Capítulo VI, Artículo 25 del Real Decreto 13/93 se establece que la ANECA elaborará un informe sobre el plan de estudios que tendrá “carácter preceptivo y determinante”.

Según el Artículo 27, para la renovación de un título universitario será necesario un “informe positivo” de la ANECA. “De no serlo, el título causará baja” (…) “y perderá su carácter oficial y validez en todo el territorio nacional”, opinen lo que opinen la Comunidad Autónoma o el Consejo de Universidades.

Por lo tanto si un plan de estudios no supera el veredicto de la ANECA, “se considerará extinguido”.

b) Por otra parte, el Real Decreto 774/2002 regula el sistema de habilitación nacional para el acceso a Cuerpos de Funcionarios Docentes Universitarios y el régimen de los concursos de acceso respectivos, y asigna a ANECA competencias en cinco supuestos del proceso de Habilitación, previa petición del Consejo de Coordinación Universitaria.

La LOU diferencia dos tipos de actuaciones de evaluación del profesorado: aquellas que conducen a la autorización para poder ser contratado por las universidades en unas determinadas figuras, y aquellas cuyo fin es evaluar la capacidad investigadora, docente o de gestión del profesor.

La actuación competencial de ANECA en relación con el profesorado se refiere, por una parte, a la contratación laboral de profesores en cualquiera de las universidades del territorio estatal que exige la previa evaluación positiva de su actividad.

La ANECA ya ha evaluado a miles de profesores y otorgado y denegado “menciones de calidad” a docenas de Programas de doctorado.

c) Además, en el portal http://www.universia.es/ figura un ranking de universidades que ha sido elaborado siguiendo los veredictos de la ANECA (ranking que luego condicionará la financiación, dados los nuevos métodos de “financiación competitiva”, creando universidades de primera y otras de segunda).

Por qué la rechazamos

a) En primer lugar, ¿por qué los empresarios tienen que tener representación en los órganos de gestión de la universidad?

¿Quiénes son estos “prestigiosos” personajes del “ámbito profesional y empresarial” para tener “carácter preceptivo y determinante” sobre nuestros planes de estudio y nuestro profesorado?

Una decisión así, incorporada en la famosa LOU, sólo puede explicarse teniendo en cuenta el objetivo general del Espacio Europeo de Educación Superior: poner la universidad al servicio del mercado.

En la página web de la ANECA se dice que su “compromiso con la calidad” es establecer “mecanismos y procedimientos de responsabilidad para la propia rendición de cuentas” con la sociedad. ¿Donde dicen sociedad quieren decir mercado?

En la página web de la ANECA (http://www.aneca.es/estudios/docs/publi_3foro_conclusiones.pdf) encontramos al respecto este texto revelador:

El capital humano constituye un factor de producción básico para la actividad económica que, como otros factores productivos constituidos por el sector servicios –transporte, telecomunicaciones, servicios tecnológicos– constituye la base para que la actividad empresarial se desarrolle en condiciones de competitividad adecuadas. La educación también adquiere gran relevancia como factor para atraer inversión. Su desarrollo es, por tanto, de una gran relevancia, debiendo conocerse cómo se encuadra el sector de la educación en las negociaciones de servicios de la Organización Mundial del Comercio (OMC)

.

La liberalización de los servicios, posiblemente, va a ser bastante lenta.

Países como el nuestro tienen que tomar en este momento decisiones educativas muy importantes, porque nos va en ello el futuro industrial y económico de nuestro país. No se trata sólo de que la gente sea más o menos culta. Avanzamos hacia una sociedad de la información y sociedad del conocimiento, por lo que la OMC tendría que afrontar el tema del libre comercio del conocimiento, y esto es algo que afecta directamente a la organización del servicio público de la Educación Superior.

Según la ANECA, no se trata de que seamos más o menos cultos, sino de atraer la inversión para ser competitivos.

b) Algunos de los criterios de selección del profesorado son dudosos, catedráticos o imposibles de medir.

En los “Principios y orientaciones para la aplicación de los criterios de evaluación” de la ANECA leemos que, entre otras cosas, se pretende valorar:

-Méritos relacionados con la experiencia en la gestión y administración

-Calidad y dedicación a actividades profesionales en empresas, instituciones u organismos

-Patentes y productos con registros de propiedad intelectual

-Publicaciones científicas internacionales

-Estancias de investigación en el extranjero

En la práctica, muchos de los mejores estudiosos o científicos (por ejemplo, premios Nobel) no habrían podido ser catedráticos en España con este baremo. En el mejor de los casos, habrían competido en desventaja con otros que, teniendo un perfil científico medio, hubiesen dedicado su esfuerzo y su talento a tareas políticas y de gestión empresarial.

El método puede tender a impedir el acceso de los mejores al puesto más alto. Además, algunos de estos criterios no son aplicables a todas las áreas de conocimiento. ¿Cómo se puede patentar un estudio sobre Shakespeare o sobre la historia del arte? ¿De qué le sirve a un estudioso de Cervantes irse a investigar al extranjero? (Si necesitan libros puede solicitarse un préstamo interbibliotecario)

Otros criterios revelan cierto aldeanismo acomplejado. ¿Por qué cualquier cosa publicada en el extranjero es de entrada valorada mejor que otra publicada en el Estado español? ¿Cuántas revistas especializadas en temas locales hay en el extranjero?

Otros son imposibles de medir. ¿Cómo saber si la estancia en el extranjero realmente se ha aprovechado para investigar, o si parte de ese tiempo han sido unas vacaciones?

Debería haber requisitos comprobables, en lugar de criterios de evaluación de carácter subjetivo.

c) Lo peor es que los criterios y estándares de la ANECA operan, proyectados hacia el futuro, como condicionantes de la futura investigación y, en general, de la futura tarea universitaria.

d) No han sido pocos los casos de arbitrariedad y enchufismo de la ANECA que han sido ya denunciados.

En mayo de 2003, la Federación de Enseñanza de Comisiones Obreras (CCOO) denunció la “arbitrariedad y opacidad” con que la ANECA está evaluando y habilitando a los profesores universitarios.

Calificó sus prácticas de “clientelismo” y denunció su “falta de transparencia“, añadiendo que estas irregularidades que “son una nueva prueba del irregular funcionamiento de la ANECA. Esta agencia, además de funcionar como una fundación privada y con criterios carentes de legitimidad académica, está dirigida por Ismael Crespo, nombrado en su día a dedo para este cargo por la ministra de Educación, Pilar del Castillo“.

FEDE-UGT, por su parte, en El boletín de universidad Nº23, de julio de 2005, denuncia que “existen [en la ANECA] miembros de comités, en concreto los que tienen que evaluar las menciones de calidad de los programas de doctorado, que tienen intereses en otros programas”.

e) Como denuncia Andrés de la Oliva Santos, Catedrático de Derecho Procesal de la Universidad Complutense, en su ensayo Análisis crítico de la teoría y praxis de la ANECA, dada la configuración de esta fundación, no existe una considerable distancia entre los evaluadores y los profesores evaluados.

En muchas ocasiones se da una inexistencia entre los evaluadores de un solo especialista en la materia a que se dedican los evaluados, por lo que realmente están incapacitados para valorarlas

f) La ANECA va a formar parte de un Registro Europeo de Agencias Estatales de Acreditación que va a ayudar en la implantación del Espacio Europeo de Educación superior, que nosotros rechazamos por aumentar el grado de privatización de la gestión y los servicios universitarios y mercantilizar sus contenidos.

g) Además, hay que apuntar un par de detalles a tener en consideración:

El primero es la profunda hipocresía personal de muchos de estos evaluadores de la ANECA, que han medrado gracias a publicaciones sufragadas con caudales públicos, pero que ahora no hacen más que apelar a la competitividad o el “impacto social” de los estudios y conocimientos.

El segundo, que más de la mitad (105) de las nuevas titulaciones propuestas a la ANECA hasta febrero de 2008 han sido elaboradas por universidades privadas, el 13% por centros religiosos y sólo el 36% por universidades públicas.

¿Qué proponemos?

Proponemos la disolución de la ANECA y no su reforma, ya que, como hemos expuesto, es una fundación profundamente perjudicial desde la propia idea.

Benvolgudes companyes i companys, tal i com informàvem anit, el cas del company David de Vilafranca tira endavant… i no només això, la nit de diumenge, 3 joves militants de l’assemblea de Maulets a Reus van ser detesos i agredits, avui al matí tres militants de l’EI han estat deteses i agredides amb gran violència a Tarragona…

Davant de tot plegat, des de la Coordinadora Obrera Sindical fem una crida a nivell nacional i internacional per cercar tots els suports possibles, i:
- evitar l’empresonament del nostre company David (podeu trobar més informació al blog expressament creat: http://davidvilafranca.blogspot.com/ )
- aclarir què ha passat amb les tres companyes de Tarragona, i condemnar als policies responsables directes de la seva agressió i detenció, així com a tots els responsables polítics i civils.
- avançar amb la unitat i la coordinació de totes els i les que lluitem pel nostre alliberament com a persones, com a classe i com a poble, per fer front amb força, unitat i solidaritat a les agressions i repressions que patim.
- fer una crida a difondre massivament tots aquests casos de repressió contra l’independentisme i els moviments socials, participar massivament dels actes i accions que s’hi convoquin, i organitzar-ne per tot arreu dels Països Catalans durant els propers dies.
- per últim refermar un cop més, la nostra incondicional solidaritat i suport amb el David, els tres companys de Reus, les 3 de Tarragona, el Karim de Vilanova i la Geltrú, el Jona de l’Eixample, el Franki de Terrassa, els antimonàrquics, els 13 de Gandia, etc.

*Una agressió contra una, és una agressió contra totes!!
Que la repressió no ens talli les ales!!*

*Coordinadora Obrera Sindical – COS*

* Divendres manifestació pel David a Vilafranca, dissabte, concentració pel Karim a Vilanova <http://www.alertasolidaria.org/index.php?option=com_content&task=view&id=584&Itemid=1>*

Aquest cap de setmana comença fort, com fort comença l’any, ja sigui per la crisi o pel que sigui, l’Estat ha decidit ficar en el punt de mira l’independentisme. En aquest inci d’any ja portem 3 detinguts i agredits a Tarragona, 3 agredits i imputats per delicte de faltes a Reus i, com és sabut, l’amenaça de presó contra en David de Vilafranca.

*Alerta Solidària* fa una crida a la resposta, a organitzar-nos i plantar cara als temps que venen.

Aquest divendres, manifestació a Vilafranca per evitar l’empresonament d’en David.

Dissabte, a les 19 hores, concentració a Vilanova en solidaritat amb en Karim.

*Plantem cara ! Sortim al carrer !*

* Primeres mobilitzacions per evitar l’empresonament d’en David de La Fornal de Vilafranca <http://www.alertasolidaria.org/index.php?option=com_content&task=view&id=581&Itemid=1>*

Després de l’intent fallit d’empresonar en David, independentista de Vilafranca i membre de l’*Associació Cultural La Fornal* i de la *COS (Coordinadora Obrera Sindical)* <http://www.sindicat-cos.org/>

La setmana de lluita contra Bolonya ha començat el dilluns 17 amb l’ocupació pacífica de les aules.

Les estudiants mobilitzades han entrat a primera hora del matí a la Facultat de Polítiques i Sociologia amb la intenció de convertir les seves aules en un espai de debat sobre l’aplicació del Pla Bolonya. Aquesta ocupació, que ha estat impulsada per la Coordinadora d’Assemblees de Facultat (CAF) i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), s’ha realitzat de manera pacífica i democràtica. D’aquesta manera, s’ha donat l’opció de fer classes alternatives encarades a la problemàtica de la reforma universitària i s’ha respectat la decisió de només dues classes que han optat per seguir amb el temari convencional.

Un cop ocupada la totalitat de la facultat, s’han habilitat les diferents aules que s’han convertit en sala de tallers, sala d’assemblees, sala de comunicació, sala de conferències, menjador i dormitoris. Així s’ha donat un ús obert i plural a aquests espais, oferint alternatives crítiques al procés d’implementació de l’Espai Europeu d’Educació Superior, EEES. Aquest format d’ocupació pretén diferenciar-se de la tancada de Lletres del passat curs, ja que s’ha anunciat públicament, la facultat té els accessos oberts i es fan activitats per i amb tota la comunitat universitària.

El vicerector d’estudiants de la UAB, Joan Carbonell, ha parlat en un dels debats que s’han obert sobre els tres punts que reclamen els estudiants. El primer punt és el reconeixement per part de la UAB del seu dèficit pressupostari. El segon, la retirada dels 31 expedients i de la denúncia penal contra 15 estudiants arran accions de protesta contra Bolonya . Com a últim punt, es demana que el referèndum sobre l’aplicació del Pla Bolonya que es farà el dimarts 25 sigui legal i vinculant.

Responent els punts anteriors, Carbonell ha reconegut que “l’Autònoma té en aquests moments 20 milions d’euros de dèficit”. El vicerector d’estudiants ha intentat treure importància al fet argumentant que altres universitats acumulen més deute. En referència als 15 imputats, Joan Carbonell ha explicat que l’Autònoma ha retirat la denúncia per danys materials. Tanmateix, la denúncia per desordres públics presentada per Prosegur continua vigent i el procés judicial obert. No s’ha d’oblidar que la UAB va facilitar tot tipus d’informació a l’empresa durant la demanda. Pel que fa als expedientats, la seva situació encara s’està investigant i Carbonell ha reconegut que de moment ” no hi ha intenció de retirar els expedients”. Finalment, pel que fa al referèndum, el vicerector ha ratificat que no serà vinculant i ni tan sols legal, com ho serà, per exemple, a la Universitat de Barcelona. El mateix Joan Carbonell ha manifestat en el debat que ha vingut a informar i no a demanar opinió.

Les estudiants mobilitzades continuaran amb l’ocupació indefinida de la Facultat de Polítiques i Sociologia, esperant que s’obri un diàleg obert i democràtic sobre l’aplicació de l’EEES.

Comunicat del Degà de Polítiques, Josep María Sanahuja.

El Blog de l’Assemblea de Polítiques

El Blog de seguiment de l’ocupació

Fotografies seguiment de l’ocupació

Setmana de lluita a la UB Raval!!

Programa d’activitats a la UB Raval