La lluita contra Bolonya a la UAB

Videos, comunicats…

CONTES

Històries de Bolonya nº1

Un conte per als estudiants d’avui, treballadores de demà

Amb preguntes per a la comprensió lectora

Les aventures i desventures d’en Manel,

un estudiant del Pla Pilot de Bolonya.

Barcelonès, Països Catalans any 2011

En Manel està estudiant un Pla Pilot.

Ningú sap aclarir-li si els seu títol serà de Graduat o de Llicenciat. A les estadístiques, la seva universitat només parla de “graduats” i la Ministra d’Educació ha dit que es facilitarà el trànsit dels estudiants als nous plans d’estudi (Graus).

Poc a poc en Manel es va fent la idea que després de quatre anys obtindrà un títol de Grau. Durant aquest temps d’anar a classe en aules saturades, ha hagut de fer treballs continus. Les classes teòriques les hi ha donat un professor titular, però la resta se les han repartit entre un ex-company seu que es va treure el títol fa sis mesos i ara fa de becari de suport a la docència i una becària predoctoral de Mollet que amb prou feines fa el Màster, la tesi i a més fa clase sense que li compti enlloc.

La universitat li ha permès aprendre com fer un treball de cinc planes entre 25 persones. Aquest treball val només el 20% de la nota, però si no el fas no tens dret a anar a l’examen, tot i seguir l’avaluació continuada. A més no hi ha segona convocatòria tot i que l’ha pagada (cinc vegades per culpa de el sistema de l’Automatricula s’ha penjat i el becari que porta el tema avui està malalt). Com que no es prou pobre ni prou brillant, no li han concedit una beca i haurà de combinar els estudis full-time (40 hores) amb tot tipus de feines precàries d’horaris estrambòtics.

Però malgrat les dificultats aconsegueix treure’s el Grau. Per fi ha obtingut un títol europeu, oi?

I en Manel vol fer un Màster.

Com ell, surten al mercat laboral centenars de graduats sense experiència, ni especialització així que decideix continuar la seva formació amb un Màster, per intentar aconseguir una bona feina. El Màster especialitzat en la seva línia està a França, perquè les universitats, per ser competitives van decidir que els màsters realment especialitzats no més es poden donar un sol centre (especialització competitiva)

És un màster oficial, que es cursa a mitges entre la Universitat de París VII, la Universitat de Milà, i la Universitat de Berlín.

En Manel ha fet la preinscripció i ha demanat una beca, però no creu que li donin. Té bones notes però no una mitjana d’excel·lent. A més compten altres coses, com el nivell d’idiomes. A l’institut l’anglès no li anava molt bé, però els seus pares no li van pagar una escola extraescolar i durant la universitat no tenia massa temps ni diners per pagar-se’n una ell. Va pensar anar d’Erasmus però amb la prestació econòmica de la beca amb prou feines es pagava els esmorzars en un país anglosaxó. No sap ni tal sols si l’admetran al Màster. Com es temia no aconsegueix la beca, però es consola pensant que una companya seva amb un excel·lent de mitja també s’ha quedat fora de la convocatòria, pensa.

Decideix demanar-se un prèstec, amb sort encara no s’ha esgotat el pressupost del Minsiteri, sinò la demarà a la Generalitat. Li deneguen el préstec del Ministeri, així que accepta el de la Generalitat amb resignació. L’ha de tornar en un plaç …. amb un interès de…. , és una putada però el nivell de vida a França i el preu del Màster no permeten anar-hi sense res més. A més sap que al Grau no li han donat solvència ni competències per aconseguir una bona feina, motiu pel qual porta ja tres anys invertits a la universitat.

Per entrar al Màster ha de fer una memòria de investigació i ha de presentar un projecte previ per fer la preinscripció. Ell vol fer un treball de recerca transversal entre economia i sociologia de la salut. Però com que aquesta línia de recerca al Departament no existeix li recomanen (per assegurar-se l’admissió) que s’ajusti a les línies de recerca ja existents. Cap d’elles li interessa, però al cap i a la fí, aquest Màster és bo!… més val perquè costa prop de 6.000 euros.

L’han acceptat al Màster

Comencen les classes i xerra amb les seves companyes. Com que ell s’ha matriculat directament a Paris, paga pel mateix Màster 2000 euros més que els seus companys de classe que venen al segon semestre procedents de la primera part del Màster a Milà, tot i que acabaran exactament el mateix títol que ell.

Els seus companys de classe que han fet un grau a França han estudiat tres anys. Ell quatre. El Màster en França és de dos anys. Total que trigarà un any més en obtenir el mateix que els seus companys de l’Estat Francés, Alemany, … No passa res, ell serà un bon professional.

En Manel acaba el Màster i, com que s’ha enamorat d’una noia molt maca parisenca, decideix quedar-se allà i buscar feina. I oops. Va a buscar feina i resulta que el seu Grau fet a Barcelona no està reconegut amb equivalència al títol de Grau oficial de França, perquè han tingut diferents continguts (tot i haver estudiat un any més). Ha d’homologar el títol (fer equivalències i pagar les taxes corresponents). Qui sap si haurà de fer algun crèdit específic francès? Ningú li assegura res, però “ei, ara és més fàcil, els crèdits s’anomenen igual: crèdits europeus”. “I què?”, contesta en Manel i de sobte se’n recorda de que també té un títol propi de la UAB que li va costar uns diners extres al títol de Grau. “Mira el que tinc!”. “I?” – li diu l’administrativa – “és un títol propi, no oficial, noi.”

Així que en Manel, després de sis anys d’estudiar, treballar i amb un crèdit a l’esquena, en Manel té un títol que no val per res fora de la UAB, un altre que no val res fora de l’Estat espanyol. Però, ha fet un màster!. Trist, li diu a la seva enamorada: “me’n haig d’anar a cercar feina a l’Estat espanyol perquè tinc un deute amb el meu país (i no parlo metafòricament)” I la seva companya li dona ànims: “Sempre ens quedarà París”.

Torna a l’Estat espanyol amb el seu títol UAB, títol de Grau i Màster Italo-fraco-alemany. Segons el que li va dir el coordinador del màster, aquest títol t’assegura un bon futur professional. A l’Estat espanyol li diuen que aquest Màster encara no ha sigut baremat en la seva qualitat i contingut pel Ministeri. “t’hauràs d’esperar… potser algun empresari el coneix, encara que diuen que el d’ESADE és molt millor i s’assembla parcialment al contingut”. En Manel no el va fer perquè no era exactament el mateix i perquè costava encara molts més diners i no volia endeutar-se tant).

Així que decideix posar-se a buscar feina.

Troba una oferta a Infojobs com a tècnic de suport a projectes. Molt interessant. Truca a l’empresa però allà li diuen que prefereixen que tramiti la seva oferta mitjançant el Programa Citius. (Gestionat, entre d’altres, pel Treball Campus de la UAB).

En Manel hi va. Li demanen 6 euros per gestionar el seu currículum. Al final l’accepten però a l’empresa inicial, sinó en una altre. Tindrà una ‘beca’ citius (un programa de col·laboració universitat-empresa) que se suposa que li donarà formació especialitzada en aquest camp. A la pràctica cobra uns 800 euros al mes, sense cotitzar i no té cap mena de tutor ni contingut formatiu. Al seu costat, una dona de 40 anys fa la mateixa feina que ell, cotitza a la Seguretat Social i a més, té un sou de 1.500 euros amb 14 pagues. Als nous mesos, el fan fora i li diuen que el tindran en compte a l’hora de decidir el candidat idoni per cobrir el seu lloc de treball.

Passen els mesos. No truquen. En Manel treballa a temps parcial a Correus com a repartidor i els caps de setmana fa de hostes als Congressos que es fan a Plaça d’Espanya. Un dia, xerrant amb un company, s’adona que desprès d’ell a l’empresa va arribar-hi un altre noi via Treball Campus i que la UAB cobra uns 100 euros a l’empresa per cada estudiant que li porta després de seleccionar-lo per fer “pràctiques” amb l’objectiu de facilitar-li la inserció laboral.

Xerren i es diuen, “pot ser encara no tenim la qualificació necessària“, però els preus dels Màsters per tenir encara més especialització requereixen un altre crèdit i encara té que tornar el primer.

En Manel segueix vivint a casa els seus pares, troba a faltar a la seva companya, però no pot dir-li que vingui, perquè no tenen diners per llogar un pis per ells dos sols. Una llàstima.

A la televisió, el Lluís Ferrer, ex-rector de la UAB quan en Manel va començar a estudiar, surt inaugurant l’aula Universia (propietat del Banc Santader) a la l’Autònoma – ordinadors d’última generació als quals només hi poden accedir els estudiants que s’obrin un compte al Santander). “Som una potència en economia del coneixement i Catalunya encara pot aprofitar millor aquesta bona oportunitat”- diu Ferrer. Avui ell i el seu amic, Rafael Grasa (antic Secretari General de la UAB) són consultors externs del Grup Universia i assessors per temes d’ensenyament del Cercle d’Economia.

Preguntes de reflexió personal

§ A on estava en Manel quan els seus companys i companyes lluitavan contra Bolonya?

§ Negociant un pla d’estudis de Grau?

§ En una Assemblea de Facultat o de Titulació?

§ Fent pancartes?

§ Què li explicarà en Manel a les seves filles, les quals no podran anar a la universitat ni estudiar res més que no sigui com engegar una caixa registradora al Carrefour?

Una resposta per a “CONTES”

  1. […] La lluita contra Bolonya a la UAB: històries de Bolonya #1. Un conte futurista i una mica catastròfic sobre les conseqüències de Bolonya. No té desperdici. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: